El Parlament de Catalunya, al parc de la Ciutadella de Barcelona, va acollir el 23 de desembre del 2016 la constitució del Pacte Nacional pel Referèndum, l’evolució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, amb l’objectiu d’agrupar partits, institucions, agents socials i entitats favorables a una consulta acordada sobre el futur polític del país.
La trobada va reunir el Govern, representants parlamentaris, el món local, sindicats, patronals, col·legis professionals i entitats sobiranistes. L’espai naixia amb una idea concreta. Fer del referèndum una demanda política transversal i no només una iniciativa del bloc independentista.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, van encapçalar una reunió que arribava després de mesos de tensió institucional amb l’Estat i amb el calendari polític ja orientat cap a una votació prevista per al 2017. El Govern buscava ampliar suports i reforçar la imatge d’un front social favorable al dret a decidir.
El pacte recollia l’herència del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, creat el 2013 durant la presidència d’Artur Mas. Aquell primer espai havia servit per donar cobertura política i social a la consulta del 9 de novembre del 2014. Tres anys després, el marc canviava. La paraula referèndum passava al centre del debat.
La reunió del 23 de desembre va acordar crear una comissió executiva encarregada d’impulsar el nou organisme. Joan Ignasi Elena en va assumir la coordinació, acompanyat de Maite Arqué, Jaume Bosch, Francesc de Dalmases, Carme Laura Gil, Itziar González, Francesc Pané i Carme Porta. El perfil dels membres responia a la voluntat de projectar una imatge plural, amb noms vinculats a espais polítics i socials diversos.
El nou Pacte Nacional pel Referèndum defensava que la ciutadania de Catalunya pogués votar en una consulta efectiva i vinculant. També plantejava que aquesta votació havia de ser acordada amb l’Estat. Aquesta formulació buscava incorporar sectors favorables al dret a decidir que no necessàriament defensaven la independència.
La presència d’entitats com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural va donar pes mobilitzador a la iniciativa, però el pacte també mirava cap a sindicats, associacions municipalistes, universitats, col·legis professionals i actors econòmics. El Govern volia demostrar que la demanda del referèndum sortia del Parlament i arribava a una part àmplia de la societat civil catalana.
El context no era menor. A Madrid, el govern espanyol mantenia el rebuig a qualsevol votació d’autodeterminació. A Barcelona, l’executiu de Puigdemont insistia que el referèndum es faria amb acord o sense acord. El pacte intentava ocupar l’espai intermedi, amb una apel·lació al diàleg però també amb pressió política i institucional.
La constitució del Pacte Nacional pel Referèndum va marcar un pas més en la preparació política del 2017. No va resoldre el conflicte de fons, però va ordenar el relat del sobiranisme al voltant d’una demanda concreta. Votar. Aquell 23 de desembre, al Parlament, el dret a decidir deixava enrere la fórmula més genèrica del 2013 i entrava en una nova fase, ja lligada directament al referèndum que acabaria centrant la política catalana durant els mesos següents.